MORI EL MERMA

MORI EL MERMA de Joan Baixas y Joan Miró, 1978.

“Mori el Merma” és un capítol, el més important, a la llarga vida del personatge anomenat Merma. “El Merma és un personatge teatral, una gran màscara que vam fer junts Joan Miró i el Teatre de La Claca. Inspirat en “Ubu roi” d’Alfred Jarry, és una burla grotesca i ridícula de l’abús i la perversió del poder”.

“Mori el Merma” era un espectacle teatral amb escenari a la italiana.

Des de l’estrena el 1978 fins a l’actualitat hi ha hagut altres capítols a la vida d’aquest personatge, en intervencions a dins i a fora dels escenaris: “Inauguración del tren RER” (París 1979), “Matx de Mermes” (Barcelona 1990), “Merma rides again” (Nova York 1981), “Merma-no-mor-mai” (Londres 2006), “Al foc el Merma!!!” (Palma de Mallorca 2008), “El retorno de la Viuda” (Alicante 2015). A més d’aquestes aventures que pertanyen a la seva vida artística, el personatge i la seva tropa també han provocat o sofert altres incidents extra-artístics com va ser l’atac d’un grup feixista chilé a Adelaide (Australia), la prohibició d’una escena a Taiwan, una denuncia per escàndal públic a Parma (Itàlia), un judici per us de sustàncies nocives a Melbourne i altres ocurrències semblants.

La companyia que va crear i representar “Mori el Merma” durant el primer període de 1975 a 1979 estava formada per: Teresa Calafell, Gloria Rognoni, Andreu Rabal, Piti Español, Jaume Sorribas, Xata Estrada, Jordi Jané, Quel Doblas, Quico Bofill, Antonia Pintat, Pep Parés, Dominique de Caqueray, Abdó Terrades i les col.laboracions de Rafael Subirachs en la invenció de les veus dels personatges i d’instruments sonors en escena, de Josep Mª Baixas en el disseny de l’escenografia, d’Oriol Regás en la producció, de Pepo Sol i Paulette Kodabandeh en la distribució internacional i de Cees Mulderij a la producció fílmica. La companyia estava dirigida per Joan Baixas.


 

EL GUIÓ

El guió va ser elaborat colectivament pels actors al llarg d’un extens trevall d’improvisacions i proves. Al llarg del procés no va ser mai escrit i es va mantenir obert a canvis, esmenes i improvisacions, no tant sols durant els assajos sino també durant les representacions, adaptant-se al diferents llocs on es representava, a les invencions dels actors i a noves idees que anaven apareixen en contacte amb el públic.

L’espectacle que va sorgir d’aquesta el.laboració llarga i complexa no tenia un desenvolupament narratiu lineal. Per a l’equip que el va inventar eren escenes discontinues del darrer dia del Merma, el punt final d’una vida de poder despòtic i de violència que acabava en una mort ridícula. La composició dramàtica es desenvolupava amb un ritme frenètic i sincopat, amb moments d’histèria col.lectiva i d’altres de calma absoluta, amb escenes de llum radiant i d’altres en tenebres.

 

EL LLENGUATGE ESCÈNIC

Des de l'inici del treball, la companyia es va proposar la creació d'un llenguatge escènic específic i inèdit que donés vida als personatges que poblen l'univers del pintor Joan Miró. Es va aconseguir gràcies a un procés llarg i complex, agreujat per les dificultats pròpies de la interpretació amb grans ninots que deixaven molt poca visibilitat i que tenien un pes considerable, el que exigia als actors un esforç físic molt intens.

El procés va començar en sessions nocturnes davant dels quadres de Miró a la seva Fundació de Barcelona, va continuar amb l'observació de moviments, ritmes i actituds animals al zoo, passant també pel visionat de films i documentals sobre cerimònies religioses, militars i esportives i finalment, amb el contacte directe amb el públic. Per a la composició de l'atmosfera general de l'espectacle, la companyia es va inspirar en les il·lustracions de Miró en el llibre "Ubu Roi" de 1966.

L'ESCENOGRAFIA

L'espectacle exigia un espai escènic que es diferenciés del pla horitzontal de la convenció del teatre a la italiana i que s'acostés el màxim possible al pla vertical de la pintura. Per aconseguir-ho es va construir una estructura de tubs metàl·lics com els que s'utilitzen en les bastides de construcció d'edificis, amb escales, plataformes, rampes, passarel·les i màstils. Tots els elements estaven pintats en un color gris verdós buscant una neutralitat que fes destacar els colors dels personatges.

Aquesta estructura facilitava la circulació dels personatges grans en diversos nivells per sobre del sòl i al mateix temps permetia exercicis aeris i acrobàtics dels personatges més petits. Elements importants de l'escenografia eren dos grans teles que, en principi, es van voler fer amb lona de ring de boxa però que es van acabar fent amb tela de cotó gruixut. Una tenia pintada una espiral i l'altra estava plena de taques i gargots.
 

L'escenografia tenia un espai central que anomenàvem el Cau per on entrava i sortia el Merma.

 

EL SO

En diversos punts de l'estructura hi havia alguns instruments inventats que servien per fer efectes de so, creant diverses atmosferes: mòbils de bambú i altres fustes, planxes de metall, percussions senzilles, carraques, botzines i un òrgan de vent de quatre notes fabricat per José Ma Arrizabalaga que funcionava amb un motor d’aspiradora i produïa un udol llarg i solemne, manipulant les seves obertures. Un altre aparell sonor era un conjunt de botzines futboleres que eren accionades per un compressor d’aire.

La resta de sons eren creats vocalment pels actors amb totes les gammes possibles de rialles, esclats, grinyols, gemecs, lladrucs i altres bogeries. El conjunt dels sons creava una atmosfera dadaista i onírica. Els actors que encarnaven els personatges grans (la Dona, el Merma i tres ministres) van desenvolupar un llenguatge propi de frases inintel·ligibles a partir de la deformació de paraules extretes de discursos, pregàries i ordres, en un exercici d'estilització similar al que Miró havia utilitzat visualment per compondre la sèrie de quadres "Interior holandès I, II i III" de 1928. Les Màscares, personatges més petits, tenien una gamma de sons completament diferents, amb veus clares, humanes i en composició coral.

 

L’UTILLERIA

A més dels personatges, es van confeccionar nombroses peces de utilleria estrambòtica com creus, estendards, banderes, ceptres, corones de llorer i altres.

 

PERSONATGES

La selecció i disseny dels personatges va ser obra de Joan Baixas a partir de la decisió de Joan Miró de no fer nous dibuixos sinó d'utilitzar els seus treballs anteriors "Ubu aux Balears" de 1971 i "L'enfance d'Ubu" de 1975. La fabricació dels ninots va ser dirigida per Teresa Calafell i hi van participar tots els membres de la companyia.

 

Fotografies de Francesc Català Roca